| Cronologies |
|
Des de Romà ? ( -218 / 476 )
|
| Tipus de jaciment |
|
Obra pública aqüeducte
|
|
| Protecció: BCIL |
|
Disposició: POUM - 31
|
|
Núm. de Registre/Catàleg: 12959-I
|
|
| Descripció |
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera TV-2004 des de Vila-rodona direcció el Pla de Santa Maria. A l'alçada del punt kilomètric 0,800 aproximadament cal trencar a la dreta i endinsar-nos per un camí de terra (el camí de les Planes) que condueix al mas d'en Vives. Cal seguir el camí durant uns 300 metres fins arribar davant del mas en runes del mas. Des d'aquí cal continuar pel camí que ascendeix per la vessant de l'altiplà. A escassos 100 metres i al marge dret del camí trobarem una llenca de pedra calcària on s'observa clarament el perfil seccionat de l'"speculum" subterrani de l'aqüeducte.
Segons la bibliografia consultada, l'aqüeducte transcorre per la corba de nivell 320 en el seu pas per la vall del Gaià. El seu traçat no és subterrani però aprofita la roca mare per recolzar-hi una de les seves parets. En zones pròximes a l'aqüeducte aparegué material ceràmic en superfície que indica la presència d'un punt habitat d'espectre cronològic incert. L'estructura presenta un pèssim estat de conservació a causa dels treballs agrícoles i de terrassament que s'han efectuat en aquesta zona. Tanmateix encara s'observen en alguns trams la solera de formigó i els alçats incomplerts de les parets del "speculum". Citem la descripció que en fa M. Martínez (Cf. Op. Cit. Pàgina 26): "Està construït amb pedres i morter, en forma de V. Interiorment medeix 46 cm d'amplada i 57 cm d'alçada. Les parets laterals, (a Les Solanes) són desiguals, la del costat dret descansa sobre el propi terreny i la del costat esquerre actua com a mur de contenció amb un gruix de 30 cm. El fons pla, també és de morter; pedres de tamany mig i morter com a base i pasta fina al damunt. No hi ha volta i únicament aniria cobert amb pedres planes o tègules". Actualment, la visita al lloc no permet observar cap resta que permeti la localització del tram de l'aqüeducte. Tampoc s'observa material ceràmic en superfície.
Les dues conduccions parcialment conservades que fornien d'aigua a Tàrraco recullen, respectivament, les aigües dels rius Gaià i les del Francolí. Pel que fa a la conducció del Gaià, el seu traçat travessa els termes municipals de: el Pont d'Armentera, Santes Creus, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Alió, Puigpelat, Bellavista, Vallmoll, Nulles, La Secuita, El Catllar, Pallaresos i Tarragona; compresos en les comarques de la Conca de Barberà, l'Alt Camp i el Tarragonès. Es tracta d'una conducció de 45 km de longitud i presenta certs trams de galeria soterrada, és a dir, mina, i d'altres de galeria coberta amb volta de canó a l'aire lliure (semi-soterrada). Els trams de galeria a l'aire lliure presenten tipologies diferenciades, sobretot pel que fa la tècnica emprada per a la seva construcció, la qual s'adapta a les condicions del terreny natural. En línies generals pot dir-se que els trams de galeria coberta estan constituïts pels següents elements: "specus" o solera i caixers i una cobrició de volta de canó construïda mitjançant el sistema d'encofrat de cintra. Al llarg del traçat de la conducció s'aprecïen un seguit de "registres" oberts en la coberta de la conducció (de secció quadrangular) que permeien l'accés a la gal·leria per a la seva neeja i control del cabal d'aigua. Aquests registres no es troben situats de manera regular sinó que es distribueixen segons la complexitat del traçat; per exemple, en sectors on la pendent és més acusada, on hi ha bifurcacions o bé girs bruscos, hi ha molta més alta concentració de registres que en altres trams on no es donen aquestes variables i el traçat és relativament uniforme. L'existència, per una banda, del traçat, relativament conegut, de la conducció del Gaià, i per l'altra, del Pont de les Ferreres, va portar als historiadors a identificar ambdós elements com a pertanyents a la mateixa conducció. En el segle XVI, segons sabem per Pons d'Icart, es coneixia l'existència de dues conduccions diferents, la del Gaià i l'altra del Francolí; hi havia, però, dubtes respecte quina de les dues passava pel Pont de les Ferreres. Malauradament, l'obra de Pons d'Icart no es va llegir amb prou atenció i rigorositat. A partir d'aquí es donà per bona la hipòtesi que el Pont de les Ferreres pertanyia a la conducció del Gaià i serà la que seguiran Flórez, Ponz.
A finals del segle XVIII, l'arquebisbe Santiyan va encomanar a l'arquitecte Juan Antonio Rovira la realització d'un estudi de l'estat de tota la conducció del Gaià per tal de plantejar-se una nova posta en funcionament. El resultat de l'estudi va posar en evidència que el Pont de les Ferreres no pertanyia a aquesta conducció, la qual entrava a la ciutat a més de 70 metres de cota per sobre la coronació del pont. Amb tot, els historiadors varen seguir la hipòtesi original: Albiñana, Madoz, Hernández Sanahuja, Morera, del Arco. El 1908, Martín Navarro va realitzar un seguit de prospeccions que el varen portar a la conclusió que el Pont de les Ferreres portava aigua del Francolí i no del Gaià, teoria recollida per Morera. Però el pes de la historiografia local era molt gran, i els historiadors varen tornar a la hipòtesi original (Albiñana, Navascués, Capdevila, Puig i Cadafalch). José Sánchez Real, l'any 1947, va realitzar novament un seguit de prospeccions el resultat de les quals va publicar a la premsa local (de poc abast), argumentant l'existència de dues conduccions diferents i continuant amb les troballes de restes de la del Francolí, però no serà fins a finals dels anys 80 quan definitivament s'acceptarà aquesta realitat.
Les primeres excavacions es varen dur a terme als anys 60 (1966) per José Sánchez Real, arrel del descobriment, durant les obres de construcció d'un xalet, de dos basaments de carreus de 2,30 x 2,60 metres i 2,40 x 2,65 metres respectivament, i a una distància de 4,60 metres, va realitzar-ne l'estudi i excavació concloent-ne que sobre aquests s'assentaven els pilars d'un aqüeducte que va suposar que portava aigua des de l'Oliva fins a la part alta de la ciutat, entrant pel Camp de Mart. L'any 1982 es va realitzar una excavació arqueològica a la TP-2031 en direcció a Sant Pere i Sant Pau, dirigida per Rodolf Cortés i Cortés i Xavier Dupré i Raventós, que varen estudiar un tram d'uns 30 metres de longitud (dels quals se'n conservaven 16), de conducció coberta amb volta de canó, amb una alçada d'1,40 metres i una amplada 0,70 metres. El tram es trobava en molt bon estat de conservació, apreciant-se encara les marques de l'encofrat amb cintra de la volta i part dels caixers. A la part inferior de la conducció es conservava el revestiment aïllant d'"opus signinum" de la solera, les mitges canyes i el revestiment dels murs. L'any 1986 es va endegar a la Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona, un programa d'investigació inclòs dins de l'Institut d'Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona, finançada per REPSOL, sobre "L'aprovisionament d'aigua a Tàrraco en època romana". Aquest programa pretenia, principalment, fer un estudi i restitució del traçat de les conduccions d'aigua dels rius Francolí i Gaià. En principi, es va començar a treballar sobre l'aqüeducte del Gaià (el del Francolí estava ja estudiat per Sánchez Real). La base de l'estudi era el plànol fet per Rovira el 1871, el qual es trobava a l'Arxiu Històric Militar de Madrid i era inèdit. El sector base d'estudi fou el municipi de la Secuita, que comprenia la part central del traçat i que es trobava prou allunyat de Tarragona com perquè l'activitat constructiva no hagués afectat greument el conjunt. L'actual traçat de l'aqüeducte de l'Arquebisbe podia ajudar a localitzar els trams de l'aqüeducte romà doncs facilitava, amb les seves altes torres de respiració, una referència bàsica per al seguiment de les corbes de nivell. El projecte es va portar a terme durant els anys 1986-1989, el resultat de la investigació fou en primer lloc, la restitució del traçat a sobre els plànols 1:2.000 i, en segon lloc es va poder afirmar amb tota seguretat que la teoria de què l'aqüeducte de l'Arquebisbe aprofitava gran part de l'estructura de la conducció romana, no era certa. Segurament, una vegada realitzat el treball de Rovira, es va considerar que no era rentable intentar reaprofitar la vella conducció, i es va optar per construir-ne una totalment nova, que això sí, va aprofitar el recorregut de l'anterior, situant-se a un nivell una mica més baix. Dins d'aquest mateix programa, l'any 1987, es varen realitzar un seguit de sondeigs en diferents punts del traçat. En total foren 6 sondeigs que varen posar en evidència la variabilitat constructiva ja que la conducció s'adapta al terreny natural atès que en ocasions el caixer presenta sectors completa o parcialment excavats en trinxera a la roca. Els punts excavats són: Polígon 3 (1), parcel·la 26 b-c (LS 9 i 10) i Polígon 23 parcel·la 26g (LS-44) (planimetria extreta dels plànols parcel·laris del Instituto Catastral del terme municipal de la Secuita, a escala 1:2.000).
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera TV-2004 des de Vila-rodona direcció el Pla de Santa Maria. A l'alçada del punt kilomètric 0,800 aproximadament cal trencar a la dreta i endinsar-nos per un camí de terra (el camí de les Planes) que condueix al mas d'en Vives. Cal seguir el camí durant uns 300 metres fins arribar davant del mas en runes del mas. Des d'aquí cal continuar pel camí que ascendeix per la vessant de l'altiplà. A escassos 100 metres i al marge dret del camí trobarem una llenca de pedra calcària on s'observa clarament el perfil seccionat de l'"speculum" subterrani de l'...
|
| Estat de Conservació Regular |
|
|
|
| Documentació |
| Classe |
Comentari |
| Gràfica |
Plànol de l'arquitecte Juan Antonio Rovira (1783) en el qual es descriu el traçat de l'aqüeducte (núm.110, legajo 4818 núm. 23) |
Referències bibliogràfiques
| Autor |
Any |
Títol |
| BONET, M.; CORTÉS, R.; GABRIEL, R. |
1993 |
Utilització de l'aigua a les ciutats romanes |
| MARTÍNEZ, M. |
1980 |
El món íbero-romà a Vila-rodona |
|
| |
|
)
)
)